per Daniel M. Gil

Sinopsi de la història:

Toñi vol retenir costi el que costi la joventut que se li escapa i per això recorre contínuament a la cirurgia estètica. la filla li implora que es porti com un adult que necessita una mare no una companya de festes.

Les notes li van malament.

Es debat entre abandonar i deixar-se emportar o fer front als problemes. De vegades es col·loca i s'emborratxa altres vegades treu forces i intenta aprovar.

Mentrestant la noia té un xicot gelós del qual no es pot desfer.

En el seu afany de ser jove, la mare es va distanciant de la filla que se sent perduda a les urpes d'aquell posseït malalt. No sap com dir-li que ho vol deixar i quan ho fa ell reacciona malament i li diu que vol tenir un fill, que això solucionarà els seus problemes.

PERSONATGES:

TOÑI (dona obsessionada per la bellesa i la cirurgia estètica. Mare d'Alícia)

ALÍCIA (jove adolescent que viu una situació complicada)

PACO (nuvi d'Alícia, gelós malaltís)

TESA (amiga íntima d'Alícia. Desenfadada i superficial )

GOKU (amic de les dues noies aficionat als jocs de rol que va darrere de Tesa)

VICTÒRIA (tutora d'Alícia, Tesa i Goku)

ESCENA 1

L?escena representa el saló d?una casa. Quatre pals fluorecents units entre si per una bandes de roba de mig metre d'amplada a manera de parets. A la tela del fons pintat un moble i sobre aquest una tele de veritat on van sortint imatges. Un sofà al costat de la paret de la dreta, davant una tauleta petita i un mirall dret a la de l'esquerra.

La mare s'està mirant a un mirall de paret, la cara, els pits, el cul…

Sona una música.

Entra la noia molt borratxa i se la mira una mica sorpresa.

TOÑI.– Hola nena, que et sembla el meu cul nou?

ALÍCIA.- (s'esfondra sobre el sofà) un cul és un cul, funciona millor que el vell? Et porto les notes, (rebusca a la motxilla i desisteix de seguida) Estan per aquí, quin peto que porto.

TOÑI.- Estàs una mica espurnada? Vigila amb les celebracions nena.

ALÍCIA.- Espurnada? No que va, estic borratxa perduda, mare.

TOÑI.- Alícia si us plau, què has begut?

ALÍCIA.- Tot, m'ho he begut tot. Jo crec que m'hauries de castigar seriosament. La Tesa diu que la seva mare li donarà almenys dues hòsties… dues

TOÑI.- Hauries d'estar avergonyida. Per què em fas això? Jo intento ser comprensiva. Intento entendre't, però tu només gaudeixes ferint-me Per què tornes borratxa? Eh, per què?

ALÍCIA.- Bé, doncs tot va començar…

TOÑI.- Jo t'ho diré, tornes borratxa perquè saps que no suporto veure't així, que m'entren ganes de plorar, per això… ( sanglota breument)

ALÍCIA .- I pel calimocho, no t'oblidis del calimocho.

TOÑI.- Camina, filla que t'acompanyo al llit i demà parlarem. Olores a claveguera. Vols donar-te una dutxa?

ALÍCIA.- Estàs boja! Això em podria matar.

TOÑI.- Tu no eres així, abans no eres així. Si el teu pare no…

ALÍCIA.– No comencis amb allò del meu pare que potaré aquí mateix, m'està entrant una cosa per aquí…

TOÑI.- Jo no ho resistiré, no puc.

ALÍCIA.- No puc, no pudor. A més he suspès mitja dotzeneta… em tenen mania… ja et dic que en aquest institut em tenen molta mania.

TOÑI.- No m'estranya, jo mateixa t'estic començant a agafar una mica de tírria. Ja tant se val… sis que deu, no sé què faré amb tu. Amb la contenta que jo estava i tu no deixes de donar-me disgustos i males notícies.

ALÍCIA.- Doncs ja veuràs la bronca que ens donarà la tutora. Et cagaràs.

TOÑI.- A mi? A mi no m'ha de fer cap bronca, sóc una bona mare, et cuido quan arribes borratxa. T'ho dono tot i tu, tu et comportes com una amargada. No suportes veure'm maca. Mira't, feta unes guineus, aquests cabells pastosos, fent pudor de garrafó. Sembla mentida que et cuidis tan poc. Vaja, recolza't en mi… anem al llit i si us plau no vomiti a la catifa.

L'ajuda a incorporar-se i la noia s'hi recolza mentre es dirigeixen a la sortida.

ALÍCIA.- Si, sí, et cagaràs amb la Viki. Té una mala llet…(li dóna un cachete al cul quan surten) Quin peàs cul! Camina però si també està trencat, té una raja de dalt a baix, com l'altre! T'han estafat.

TOÑI.- A més t'estàs tornant una ordinària i malparlada. Que tranquil és el teu pare! Si et veiés així… anem… a poc a poc.

Surten i alhora els llums es van atenuant. Música.

Il·luminació de dia.

Entra Toñi amb una poma a la qual va donant mossegades. Veu la motxilla de la seva filla, s'asseu al sofà i comença a treure coses de la motxilla.

Uns llibres completament destrossats.

TOÑI.- Usats si que hi són. Com poden estar en tan mal estat tan poc com els obre.

Un mitjó

TOÑI.- Només un, que estrany.

Un sobre arrugat

TOÑI.- Deuen ser les notes.

Una capsa de pastilles.

TOÑI.- Anticonceptius. Vés a saber amb què jentuza caminarà, més val així filla meva, més val així.

Rebusca pel fons sense treure'n res.

TOÑI.- Moltes escombraries, papers, burilles (treu-ne una i la fa olor) herba, és clar, xiclets amb pèls… Quin fàstic de motxilla. (La deixa de banda i agafa el sobre arrugat del qual treu un paper i llegeix les notes amb consternació)

Alícia l'estava observant des de l'entrada mentre dona mossegades a una ensaïmada.

ALÍCIA.- M'estàs registrant la motxilla?

TOÑI.- Sí… no. Cercava les notes. Cal veure la de porqueries que tens aquí dins

ALÍCIA.- No m'importa, jo crec que una mare ha de registrar la motxilla a la seva filla de tant en tant.

TOÑI .- (li mostra amb timidesa la caixa de pastilles) surts amb algú?

ALÍCIA.- Amb algú? Sí, des de fa poc. No tinc clar si m'agrada.

TOÑI.- Però, és bon noi?

ALÍCIA.- I jo què sé? No crec que sigui tan bon noi que tu esperes. Encara no he decidit res.

TOÑI.- No ho tens clar, però…? això…

ALÍCIA.- Et refereixes a si follem? És clar, ho hauré de provar, per saber si m'agrada com ho fa.

TOÑI.- Ai! Per déu, no diguis ordinàries!

ALÍCIA.- Sí, mare, “fem l'amor”. És un paio estrany, molt possessiu, molt gelós. Això de vegades m'agrada i d'altres m'aclapara moltíssim; es posa com una moto quan toca teta i…

TOÑI.- Bé, d'acord! El que et vull dir, filla, és que vagi amb compte… molt de compte. Els homes són tots uns…

__ALÍCIA.- cabrons. Ja ho sé.

TOÑI.- Sense pocavergonyes, són unes pocavergonyes i ara parlem d'aquest desastre de notes. Què farem? La teva tutora ens cita per dimarts. Jo no sé què dir-li… tu ets la que has d'estudiar i tu no estudies, Alícia. És veritat o mentida que no estudies?

ALÍCIA.- És veritat, no estudio...

TOÑI.- Doncs ja està… (mira el rellotge) Tinc hora a la perruqueria… Se'm fa tardíssim. Després seguim parlant.

ALÍCIA.- Si tu ho dius.

TOÑI.- Aquesta nit tornaré tard; tinc un compromís. T'escalfas una pizza i et dormiràs aviat. Si?

ALÍCIA.- És clar, això de sempre, tu tornaràs tard, i jo tornaré tard. Totes dues ens divertirem i totes dues beurem de més, sobretot jo, així que seré la més borratxa de les dues, això segur, i demà serà un altre dia.

(Toñi, indecisa a punt de sortir, torna sobre els seus passos i s'asseu al sofà)

TOÑI.- Què vols que faci? Estem soles. Tu fas la teva vida i no comptes amb mi per res. Segurament et semblo una vella presumida. ( sanglota una mica i es refrega els ulls amb el daurar-se de la mà) No sé què dir-te. No sé com tractar-te. De vegades penso que ets gran i de vegades et comportes com una cria. Alícia jo també estic perduda... El teu pare... el teu pare m'ha deixat tirada...a les dues. I jo què faig ara, eh? què faig amb mi i amb tu? No és just, jo vivia bé, tenia una vida tranquil·la.

ALÍCIA-. (l'observa crítica) Si que vivies bé, vivies per cuidar-te, vivies per adorat Està bé, mare. No comencis a lamentar-te. Sempre he d'acabar consolant-te jo. Vinga, veus a la perruqueria, va.

TOÑI.- De debò no t'importa? Mira com m'he posat, m'hauré de tornar a maquillar. Si vols anul·laré la meva cita d'aquesta nit i podem sopar juntes aquí o sortir-ne fora… vols?

ALÍCIA.- Estaria bé

TOÑI.- El cas és que és una cita important per a mi. Podíem deixar això del sopar a casa per demà

ALÍCIA.- No ho deies de debò, però si no ets a casa com sabràs si arribo aviat o tard, si faig els deures, si sopo bé, i sobretot si estic serena?

TOÑI.- No ho sabré! No ho sabré! Sóc una mala mare! És això el que vols que et digui? Vols que li ho digui també a la teva tutora, aquesta pècora que m'odia…? Doncs també els ho diré si et quedes més tranquil·la.

ALÍCIA.- Ella ja ho sap, però val més que no els ho diguis perquè es posarà insuportable. (imitant la seva veu) Pobrecita, massa responsable que ets amb una mare així. Val més que no diguis res, que quedi entre tu i jo.

TOÑI.- Com t'odio de vegades! Està bé em quedaré, renunciaré a un sopar de cent euros amb l'home més interessant que he conegut en els darrers tres mesos i renunciaré a… a tot el que podria passar després.

ALÍCIA.- Potser és l'home de la teva vida. Quina putada!

TOÑI.- Ja t'ho he dit, seré a casa quan tornis, sobren les ironies. No sé per què et cau tan malament. Jonàs és un home atent que… que podria ser un bon pare per a tu.

ALÍCIA.- La mare, si us plau, saps de sobres que aquest tipus és repugnant, així que li insinuis això del bon pare sortirà corrent i no ho veuràs més, només t'estima per…

TOÑI.- ¡Calla! No diguis aquestes coses. Creus que ningú no es pot enamorar de mi? Per què? Sóc una dona bella,Si vols l'obra completa, demana-la pel mail de contacte molt més que tu. a què ve aquest menyspreu.

ALÍCIA.- El pare es va enamorar de tu… alguna vegada.

TOÑI.- No comencis amb aquesta merda, ja saps que em fan venir ganes de plorar.

(s'escolta el so d'un timbre)

ALÍCIA.- Deu ser la meva amiga, es fa tard. Obre tu, em rentaré les dents.

(la noia se'n va pel fons i la mare obre la porta)

TOÑI.- Vaja, tu qui ets? Crec que la meva filla esperava una altra persona.

PACO.- Sóc el seu xicot

TOÑI.- Doncs no en sabia res. Encantada de conèixer-te. Jo sóc sa mare, encara que tothom diu que semblem germanes.

PACO.- I és veritat. Semblen germanes, germanes amb estils diferents.

TOÑI.- (cridant) Nena, ha vingut el teu xicot!

ALÍCIA.- ( surt, sorpresa) El meu xicot? Ah, ets tu. Per què véns a buscar-me a casa? i per què dius a la meva mare que ets el meu xicot?

PACO.- M'he trobat a la porta amb aquests dos i els he dit que a partir d'ara no cal que vinguin a buscar-te, vindré jo.

ALÍCIA.- Què vindràs tu? Però... ens hem tornat bojos?

PACO.- És el més raonable. Ja m'he presentat la teva mare.

TOÑI.- Sí, s'hi ha presentat. Ens podíem anar, jo tinc hora a la pelu, i vosaltres arribareu tard. Ja ens coneixem, així que: en marxa.

ALÍCIA.- Espera, vull que quedi clar que aquest no és el meu xicot. Ens hem ficat al llit unes quantes vegades i ho hem passat bé però d'aquí a…

Noi.- Vuit, vuit vegades, sense comptar la del cotxe.

Mare.- El dels condons…

PACO.- Com que s'ha acabat? Filla, és molt perillós. Et pots quedar…

Noia.- No diguis ximpleries mare. Hauria d'estar boja per fer-ho a cabells. La mare, que et quedi clar que jo no tinc xicot… i tu tampoc.

Noi.- Per a mi vuit vegades és més que suficient. No tinc por del compromís.

Mare.- Filla, reconeix que vuit vegades no és casualitat.

Noia.- La mare no et fiquis. T'he enviat un missatge. Deia que no volia veure't durant tres o quatre dies, estic una mica angoixada amb tu tot el dia al meu voltant. No em deixes respirar i els meus amics també estan aclaparats.

Noi.- Estàs molesta amb mi perquè els he dit a aquests friquis que s'allarguen.

Noia.- Sí, això m'ha molestat molt i que t'hagis presentat a casa meva amb aquesta jilipolles, confonent la meva mare.

Mare.- Això sí, un nuvi es té o no es té. (al noi) I no ho pots decidir tu sol.