Exercici de monòlegs sobre un tema:

Sona música nupcial i entra la núvia acompanyada del seu pare per la porta del fons. Mentre s?obre el teló, l?escenari representa que és una església i la zona del públic el saló on esperen els convidats. La capellà espera…

So de tic-tac del rellotge…

La capellà s'asseu a un costat de l'altar…

Tothom té una actitud d'espera fins que el pare de la núvia consulta el rellotge, s'avança i s'enfronta al públic…

Pare – Benvolguts convidats, sento anunciar amb alegria continguda que aquestes noces, queda suspesa definitivament. És evident que el nuvi no ha vingut i em sembla de mal gust esperar-ne més ja fa una hora que hauria d'haver arribat. Què per què no ha vingut? És clar, li fa por no estar a l'alçada d'aquesta dona, perquè la meva nena és molta dona per a ell. No ho conec des de fa gaire, però per més que he intentat mirar-lo amb bons ulls, no he estat capaç de trobar una sola virtut en aquest tipus. Pensareu que dic això perquè sempre m'ha caigut malament i teniu raó, el meu instint de pare m'avisava que aquesta parella no pegava res, una cosa així com un entrepà de nocilla amb anxoves, per posar un símil, però com que la nena estava decidida… que no es digui que no ho he posat tot de la meva part, li he organitzat la boda, he organitzat el boder secreta, la cura anglicana perquè casés la seva germana, per cert m'ha dit per enèsima vegada que segueix traumatitzada i que no em perdona, que sóc un mal pare es miri per on es miri. Jo un mal pare? És una mica desagraïda, jo li he donat la vida, només per això hauria d'estar contenta. Si fos un mal pare ni hauria vingut a aquest casament esbojarrat. Queda malament dir-ho en públic però m'alegro, del que ha passat, només m'hauria alegrat més si hagués estat ella la que s'hagués fugat… això hauria estat francament bé, perfecte.

Surt

Alícia – No sé què dir la veritat Què es pot dir quan et deixen plantada al teu casament? Doncs fas cara de pòquer i somrius amb tota la boca i demanes disculpes als convidats, com si ells fossin les víctimes. Com moltes de les meves amigues ja em criticaven abans del casament, ja que aquesta escenita els ha vingut de perles i s'ho estan passant molt millor que si tot hagués anat bé. Posada a ser sincera cal reconèixer que no s'acaba el món, el meu pare em deia: filla, et cases amb un tocacollons, a veure si et divorcies aviat. La meva amiga Mireia, que és d'una sinceritat brutal, insistia que estava plena: espera que se't passi i després decideixes si et cases o no. Molt maca la Mireia, en la seva línia. A veure si entre tots tindran raó i Derek és un gilipolles. Jo el que es diu enamorada, enamorada fins a les tranques, no ho estic, sinó ara estaria plorant molt desconsolada i en canvi parlo amb tots vosaltres amb tranquil·litat. No estic traumatitzada, només tinc certa curiositat natural per saber què li ha passat a Derek, en quin moment ha decidit fer-se enrere, no per retreure-li-ho, no, que va, de fet ja li he perdonat, que dic, perdonat, fins i tot li estic agraïda, sí, perquè si s'hagués casat encara arrossegat per tot aquest muntatge, només per no que li agraeixo aquest rampell de sinceritat. Jo no sé quina ha de ser l'actitud de la bona xicota, no hi ha manuals, però vaig fer el sacrifici de deixar l'Andreu, el meu amant dels últims mesos, perquè volia començar de zero, sense mentides. Sé que el pobre està destrossat, perquè ell sí que em volia de debò, només cal veure'l, pobret, com un gos apallissat, amb aquesta mirada de pena, però no estic enamorada, m'agrada, però sempre he tingut clar que el seu lloc és el d'amant de posar i treure, Ai, per Déu, sona fatal!, i segurament no sona fatal! Derek al llit, perquè a veure, Derek és més guapo, no ho negaré, és més seductor, té aquest punt de maldat tan resultat, però després, és un fluix, tot en ell és xerrameca, es desinfla de seguida. No tinc remordiments per haver estat amb dos homes alhora, perquè si un és insuficient, per què no en puc tenir dos? I tampoc ploraré, no us feu il·lusions, ja els agradaria a algunes d'aquells escurçons. Diran que no tinc sentiments, però no em surten les llàgrimes. Això sí, aprofitaré el viatge i me n'aniré de vacances amb la Júlia que és una noia simple, encara que divertida… La veritat, de vegades m'aclapara la seva conversa buida, potser em convingui més anar-me'n amb la Mireia, però també em carrega la seva sinceritat. És una decisió difícil que he de meditar. M'ha entrat gana, em menjaria uns canapès variats… No sé si està ben vist que la núvia abandonada coma canapès, encara que la tristesa i la gana no estan renyides…

Entra la Mireia. Alícia es manté en un segon pla, Mireia al seu monòleg s'hi dirigeix ​​i al públic. Alicia mentrestant menja canapès que va agafant de una taula propera.

Mireia – Alícia, no sab