Inclou fragments dels autors i textos següents:

José Zorrilla : D. Juan Tenorio

Lord Byron : D.Juan

José d'Espronceda: L'estudiant de Salamanca

Sor Juana Inés de la Creu: Rodonetes

Daniel Gil

Personatges:

Donya Inés

Don Joan

Brígida

Don Alfonso

Don Gonzalo

Capellà

ESCENA 1

Brígida – Inés

D.Juan – D. Gonzalo

Teló

Inés es desperta sobre un sofà o llit.

INÈS:

Déu meu, quant he somiat!

Boja estic: quina hora serà?

Però què és això, ai de mi?

No recordo que mai

hagi vist aquesta estança.

Qui em va portar aquí?

BRÍGIDA:

Don Joan.

INÈS:

Sempre el senyor Joan…, més amb mi

aquí tu també hi ets,

Brígida?

BRÍGIDA:

Sí, encara que sóc inofensiva.

INÈS:

Però digues-me, en caritat,

on som? Aquest quart

és del convent?

BRÍGIDA:

No tal:

allò era un cuchitril

on no hi havia més

que misèria.

INÈS:

He hagut de desmaiar-me.

BRíGIDA:

Oportunament

INÈS

On som?

BRÍGIDA:

Mira,

mira per aquest balcó,

i veuràs la diferència

entre un convent de monges

i una cinquena de don Joan.

INÈS:

És de don Joan aquesta cinquena?

​_BRÍGIDA:

Sí.

INÈS:

Però no comprenc, Brígida,

el que parles.

BRÍGIDA:

Deu ser pel desmai.

T'ho tornaré a explicar.

Érem al convent

llegint amb molt d'afany

una carta de Joan,

quan va esclatar en un moment

un incendi formidable.

INÈS:

Jesús!

BRÍGIDA:

Espantós! Immens!

El fum ja era tan dens,

que l'aire es va fer palpable.

INÈS:

Doncs no recordo…

BRÍGIDA:

M'estranya doncs tu eres

la que més es cremava.

Serà llavors que

les dues

amb la carta entretingudes,

oblidem les nostres vides,

llegint tu i escoltant jo.

I és que era, en veritat, tan tendra,

que entrembes a la lectura

atribuïm la tortura

que sentíem interna.

Tot just respirar

podíem, i les flames

prenia ja als nostres llits;

ens anàvem a asfixiar,

quan don Joan, que t'adora,

i que rondava el convent,

en veure créixer amb el vent

la flama devastadora,

amb inaudit valor,

veient que anàvem a abraçar-nos,

es va ficar per salvar-nos,

per on va poder millor.

I tu, en veure'l així assaltar

la cel·la tan d'improvís,

et vas desmaiar…, precís;_

la cosa era desperar.

I ell, quan et va veure caure així,

als seus braços et va prendre

i va posar a fugir; jo el vaig seguir,

i del foc ens en va treure.

On anàvem a aquesta hora?

tu seguíeu desmaiada,

jo ja estava gairebé ofegada.

Va dir, doncs: «Fins a l'aurora

a casa meva les tindré.»

I fencs, donya Inés, aquí.

INÈS:

Que aquesta és casa seva?

Doncs no em sento fumada

ni una mica socarrimada

per ser tan gran incendi

aquell del que ens salvés.

BRÍGIDA:

És de tots ben sabut

que les dames desmaiades

cada dia se salven

per gràcia dels seus amics

o enamorats atents,

als seus canviants capricis.

INÈS:

Res recordo, a fe.

Però…, a casa seva…! Oh! Al punt

en sortim…. jo tinc

la del meu pare.

Oh! Estem

perdudes!

BRÍGIDA:

No sé, en veritat,

per què!

INÈS:

M'estàs confonent,

Brígida…, i no sé quines xarxes

són les que entre aquestes parets

temo que m'estàs estenent.

Mai el claustre vaig abandonar,

ni sé del món exterior

els usos: mes tinc honor.

Noble sóc, Brígida, i sé

que la casa de Joan

no és bon lloc per a mi:

m'ho està dient aquí

no sé què amagat afany.

Vine, fugim.

BRÍGIDA:

Donya Inés,

l'existència us ha salvat.

INÈS:

Sí, però m'ha enverinat

el cor.

BRÍGIDA:

L'estimeu, doncs?

INÈS:

No sé…, mes, per compassió,

fugim aviat d'aquell home,

després del nom del qual només

se m'escapa el cor.

Ah! Tu em vas donar un paper

de mà d'aquell home escrit,

i algun encant maleït

em vas donar tancat en ell.

Una sola vegada el vaig veure

per entre unes gelosies,

i que hi era, em deies,

en aquell lloc per mi.

Tu, Brígida, a tota hora

em venia d'ell a parlar,

fent-me recordar

les seves gràcies fascinadores.

Tu em vas dir que estava

per a meu destinat

pel meu pare…, i m'has jurat

en nom que m'estimava.

Què l'estimo, dius?… Doncs bé,

si això és estimar, sí, l'estimo;

però jo sé que m'infamo

amb aquesta passió també.

I si el feble cor

se'm va després de don Juan,

tirant-me'n estan

el meu honor i la meva obligació.

Vaja, doncs; anem d'aquí

primer que aquest home vingui;

doncs força potser no tingui

si el veig amb mi.

Vaja, Brígida!

BRÍGIDA:

Espera

No sents?

INÈS:

Què?

BRÍGIDA:

Soroll de passos

Mira, mira, és ell!

Ja impossible que sortim.

La seva gent ens tornaran

a casa: mes abans de marxar,

cal acomiadar-nos

almenys de don Joan.

INÈS:

Sigueu, i anem a l'instant.

No vull tornar-lo a veure.

D. JUAN:

On aneu, donya Inés?

INÈS:

Deixeu-me sortir, don Joan.

D. JUAN:

Què et deixi sortir?

BRÍGIDA:

Senyor,

sabent ja l'accident

del foc, estarà impacient

per la seva filla el comanador.

D. JUAN:

El foc! Ah! No us aneu amb compte

per don Gonzalo, que ja

dormir tranquil us farà

el missatge que he enviat.

INÈS:

Li heu dit…?

D. JUAN:

Que et trobaves

sota la meva protecció segura,

i l'aura del camp pura,

lliure, per fi, respiraves.

Calma't, doncs, vida meva!

Reposa aquí; i un moment

oblida del teu convent

la trista presó ombrívola.

Ah! No és cert, àngel d'amor,

que en aquesta apartada riba

més pura la lluna brilla

Si vols el text complet demana-ho al mail de contacte